BENIMERINES

COMPARSA BENIMERINES

La Fundació de la Comparsa Benimerines d’Elx (1977)
La Comparsa Mora Benimerines d’Elx va veure la llum oficialment el 5 de setembre de 1977, encara que la seua gestació va començar alguns mesos abans, fruit de l’entusiasme d’un grup d’amics festers decidits a contribuir al creixement i popularització de les festes de Moros i Cristians a la ciutat. La seua història és la d’un grup d’il·licitans que, amb pocs mitjans però amb una enorme il·lusió, van posar les bases d’una de les comparses més volgudes del bàndol moro.

El context fester i l’anomenat d’Elías Jover
A mitjan anys 70, el moviment fester a Elx estava en ple ressorgiment. Va ser en este context quan Elías Jover —una figura clau en la revitalització de les festes— va realitzar una crida pública a través d’un programa de ràdio local presentat per Reme Sanz, convidant a tots els interessats a formar part d’una nova Associació de Moros i Cristians a posar-se en contacte amb ell. Entre els qui van escoltar eixe missatge es trobava Francisco Duque Guerrero, apassionat de la música i de les tradicions populars, qui va decidir respondre a la crida. Després de posar-se en contacte amb Elías Jover, Duc va rebre la proposta de col·laborar en la creació de noves comparses i, ràpidament, va compartir la idea amb el seu amic Antonio Cabrera Marín, amb qui mantenia una estreta amistat i afinitat festera.

La trobada fundacional
La reunió clau es va celebrar en l’Acadèmia Europa d’Elx, on es van congregar els primers interessats a formar noves comparses per a donar cos a la futura Associació Festera. Allí, Cabrera i Duc van coincidir amb altres il·licitans entusiastes —com Guzmán Sepulcre, Herminio Moreno, Ángel Moya, José Amorós i altres— i, en eixe ambient d’il·lusió compartida, va nàixer la idea de crear una comparsa mora sota el nom de Benimerines. El nom va ser triat en record de la dinastia berber dels Banu Marín, originària del Magreb, que va regnar en el nord d’Àfrica durant els segles XIII i XIV. Evocava exotisme, noblesa i arrels àrabs, qualitats que encaixaven perfectament amb l’esperit que els fundadors volien donar a la seua comparsa.

Els primers treballs i l’esforç col·lectiu
Una vegada presa la decisió, el grup es va llançar immediatament a buscar un local on reunir-se. Finalment, van aconseguir un xicotet espai en el Barri del Toscar, que es va convertir en la primera kábila dels Benimerins. El local, no obstant això, es trobava en males condicions, i els propis comparsistas es van encarregar de netejar-lo i condicionar-lo. Durant tres intensos dies de treball, van retirar enderrocs, van llavar el sòl i van arreglar l’espai amb mitjans rudimentaris.

Francisco Duque recordava amb carinyo en una entrevista:
“Vam estar netejant el local amb una pala, un legón i cabassos. Ho tiràvem tot al furgó de Marbres Gómez, que després va haver de llavar-lo 2 vegades per a llevar l’olor agra. Però, malgrat l’esforç, estàvem feliços, perquè sabíem que allò era el principi d’una cosa gran”. Este esperit de col·laboració, sacrifici i alegria seria, des de llavors, una senya d’identitat de la Comparsa Benimerines.

La primera junta directiva
Després del treball inicial, es va constituir formalment la primera Junta Directiva, que va quedar integrada de la manera següent:

President: Antonio Cabrera Marín
Vicepresident: Francisco Duque Guerrer
Secretari: Guzmán Sepulcre González
Vicesecretario: Herminio Moreno Morales
Tesorero: Ángel Moya Lapeña
Relacions Públiques: José Amorós Micó
Vocales: Gómez Sánchez, Aguiló Selva, Sesé Sánchez, Juan Illán i García Ruiz

Des del primer moment, es va definir un estil de lideratge basat en la companyonia i la participació. Ningú era més que ningú: tots eren Benimerines, tots treballaven per igual. L’objectiu inicial era clar: incorporar la comparsa a la desfilada de Moros i Cristians de les festes d’agost de 1978, tot i que a penes disposaven de temps per a preparar vestits, música i organització.

La primera desfilada
Contra tot pronòstic, ho van aconseguir. En les desfilades d’eixe any van participar 50 hòmens, 25 dones i 15 xiquets, tots desbordants d’il·lusió. La primera Sultana va ser Mercedes Ricarte, triada entre les sòcies fundadores, i el primer Benimerí d’Honor va ser Juan Gómez Sánchez, una persona molt volguda que va brindar el seu suport incondicional al grup des de l’inici. Aquella primera aparició pública va ser modesta, però profundament emotiva. Els Benimerines van debutar amb un vestuari senzill, inspirat en abillaments moros tradicionals, i amb música interpretada per la banda La Lyra de Rojales, que els va acompanyar durant els primers anys. El públic els va rebre amb entusiasme, i la seua integració en les festes va ser immediata.